És temps de retallades, de tisorades, o com vulgueu dir-ne. Primer, fou el nostre amic Zapatero el qui, obligat per les directrius Europees, va plantejar una sèrie d’ajustaments. Probablement, feia falta.
El seu fidel vassall, José Montilla, va anar al darrere, evidenciant una vegada més l’evident seguici del PSC davant tot allò que fa olor de PSOE.
Però avui, ha arribat la millor de totes. La que ja feia dies que esperàvem. La sentència de l’Estatut.
Escric per treure’m una mica de damunt la ràbia i la impotència que sento en aquest moment. Sento vergonya d’aquest país fictici en que vivim i que ens “acull”. La “nació de nacions” que és Espanya, camina de forma segura cap a l’autodestrucció. No només a nivell polític, on cal reconèixer l’esforç de tots els partits per que cada vegada més gent es senti incòmoda en aquest conglomerat. A nivell social, educatiu, el país no fa pas pinta d’anar gaire millor.
Després de 4 anys, (4 anys!!), els Senyorets i Senyoretes del Tribunal, s’han dignat a treure la sentència, sentència que no ocupa més de dos fulls en format .doc.
Entenc que hi ha molta feina, moltes hores de lectura i de debat. Però això és una presa de pèl. Una presa de pèl amb majúscules.
Ara, el de sempre. Sortiran els nostres polítics dient que això és inadmissible, que cal plantar cara, que cal no acatar, etc. Però els problemes de la gent, són uns altres: la crisi, el paper de la roja al mundial, etc. Total: d’aquí un parell de setmanes no en parlarà ningú, i menys si la “nostra” selecció passa de quarts.
Què ens queda doncs? Poca cosa. Si tenim un Estatut, nostre, votat pel nostre poble, i els nostres veïns, per molt que compartim la casa, no ens respecten ni això, jo em pregunto: Cal seguir compartint pis?
Més informació:
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/188091-el-tc-esmena-el-poble.html
I aquest nit, a l’Àgora, a Tv3.