font: http://ca.wikipedia.org

Casament

El casament és la ceremònia en què dues -i en algunes cultures o religions, més- persones es converteixen en un matrimoni. Habitualment, hom es casa per l’església, mesquita, sinagoga o temple que té potestat d’oficiar un casament; o per l’estat, cas en el qual s’anomena un casament “civil”.

Al casament és imprescindible la presència d’un o més agents d’autoritat, religosa o civil, que oficia el cerimoni i entra els noms dels casats al registre; i dos o més testimonis del casament. És habitual, però no essencial, convidar les famílies dels que es casen.

Som-hi doncs!

Més de 6 milions (al loro!) de visites, avalen aquest vídeo. N’havia sentit a parlar, però encara no l’havia vist. Jutgeu vosaltres mateixos/es si val tant la pena i si es mereix la fama que té.

I si després de veure’l no en teniu prou, i us heu quedat tant flip@s com un servidor, el making of, que també val la pena fer-hi una ullada!

Una boda dels amics sempre és quelcom especial. Ens trobem en un moment a la colla en que tot just iniciem de forma conjunta les vivències d’aquesta nova etapa.

De ben segur que la “fase” que tots plegats vam viure dissabte passat no va deixar a ningú indiferent. Ni al mateix poble, que va viure amb “estupor” una macro festa dalt d’una carrossa digna del mateix Love Parade.

Sempre hi ha molt a millorar, i podem ser més exigents amb nosaltres mateixos/es, però sincerament, crec que ara mateix el llistó és alt.

Se’ns gira feina de cara a la propera, tot i així, junts, segur que ho superarem.

Com a mostra de tant grata jornada, unes imatges del dia. Espero que les gaudiu!

Bé, crec que les imatges parlen per si soles…


Bona setmana!

El Cercle Català de Negocis, segons podem llegir a la seva web, “neix amb la voluntat d’aglutinar i defensar els empresaris que entenen l’establiment d’un Estat propi com la millor i més digna de les estratègies empresarials del nostre col·lectiu.

Després de més de trenta anys de suposada democràcia, de governs de diferents colors a l’Estat, la conclusió és que ningú vetlla realment pel teixit empresarial català, tan sols per garantir la recaptació d’impostos generats amb l’esforç dels nostres professionals i treballadors, i el valor aportat per la nostra creativitat i innovació.”

Us convido doncs a fer-hi una volta. Us asseguro que les seves tesis haurien d’arribar a tothom. Llavors, probablement, tot seria molt més fàcil.

El robatori diari de l’Espoli Fiscal està perfectament il·lustrat, i per tots aquells/es assalariats, us recomano una ràpida visita (nòmina en mà), a l’apartat Nòmina Catalana, on quedareu garratibats i garratibades i esmaperduts i esmaperdudes de veure el que ens costa en termes econòmics pertànyer a Espanya.

Apa doncs, bona lectura!

http://www.ccn.cat